Reacció contra el teatre clàssic: teatre èpic i de l'absurd.

Al segle XVII els dramaturgs francesos desenvolupen el Classicisme en el teatre. Els principals trets estructurals del teatre clàssic francés són:

1. La separació de gèneres i estils: la tragèdia té una gran gravetat i un estil solemne.
2. Les obres consten de cinc actes.
3. Han de respectar-se les regles de les tres unitats:
• La unitat de temps es refereix a la necessitat de què l'acció sencera s'esdevingui en un període fictici de 24 hores.
• La unitat de lloc significa que l'acció s'ha d'esdevenir en una mateixa localització.
• La unitat d'acció significa que l'obra s'ha de construir sota un fil conductor, per exemple un drama amorós o un conflicte entre honor i deure.

D'altra banda, com a reacció contra el teatre clàssic van sorgir noves formes de fer teatre com ara el teatre èpic o de l'absurd.

TEATRE ÈPIC:
Fórmula teatral apareguda a Alemanya els darrers anys de la dècada 1920-30. Com la poesia èpica, el teatre èpic adopta una forma narrativa, contràriament a allò que s'esdevé en el teatre tradicional.Bertolt Brecht en fou el teoritzador amb l'obra dramàtica de Georg Büchner, després d'haver col·laborat en el Teatre Polític de Piscator, sentí la necessitat d'impulsar un moviment teatral adequat a la societat industrialitzada del s XX.
Brecht proposa un teatre que, sense deixar de divertir, sigua apte per a transformar el món, despertant en l'espectador la capacitat d'observació i crítica, actitud contraria a la passivitat de l'espectador del teatre burgès.
Brecht afronta obertament les teories aristotèliques, enderrocant les tres unitats de lloc, temps i acció.
Això permet la recuperació d'elements teatrals i suggeriments privatius d'altres cultures no europees, deixats de banda pel teatre burgès. Després de Brecht, el teatre èpic s'ha expandit arreu del món occidental, però ha estat la companyia del Berliner Ensemble, constituïda pel mateix Brecht, la més significada dins el nou corrent estètic.

TEATRE DE L'ABSURD:

El Teatre de l'absurd és un gènere teatral cultivat per escriptors europeus i americans entre els anys 40 i 60 del segle XX. Va ser encunyat pel crític Martin Esslin que va utilitzar-lo com a títol d'un llibre seu del 1962. Esslin considera que el treball d'aquests autors consisteix en una articulació artística del concepte filosòfic de l'absurd de l'existència, propi d'Albert Camus. Les característiques peculiars del teatre de l'absurd són l'abandonament deliberat d'una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic conseqüencial. L'estructura tradicional (trama d'esdeveniments, concatenació, resolució) és substituïda per una alògica i insignificant successió de situacions, relacionades per una feble i efímera traça (un estat d'ànim o una emoció).

El teatre de l'absurd es caracteritza per diàlegs aparentment sense significat, repetitius i dramàtics sense connexions lògiques que creen una atmòsfera de somni. Si en el passat aquest tipus de teatre era només portador de dramatisme, recentment el públic ha descobert també el seu vessant tragicòmic.

Escriptors del teatre de l'absurd destacables són Samuel Beckett, Jean Genet, Eugène Ionesco, Tom Stoppard, Arthur Adamov, Harold Pinter, Stanislav Stratiev i Alfred Jarry. En llengua catalana, cal destacar Manuel de Pedrolo.