El teatre grec: La tragèdia

El poble grec va crear una de les cultures més importants que han existit.
La principal inspiració de la literatura grega és la mitologia.
La literatura grega es divideix en:

La primera època, arcaica, abarca des dels seus orígens segles IX-VIII a deC. Fins als inicis del segle V a de C. Es dóna el naixament de l’epopeia.

La segona etapa, clàssica, és la de més gran esplandor de la literatura grega i s’estén des de mitjan segle V a de C. Fins a mitjan segle IV a de C. Destaquen la comèdia i la tragèdia.


La tragèdia grèga:
El teatre de l’antiguitat troba el seu origen en determinades manifestacions religioses del poble grec. Hom creu que la tregèdia va néixer del ditiramb, himne dedicat a Dionís, déu del vi.
En les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols que entonaven cants, els queals eren interromputs per exclamacions i comentaris del director o corifeu. Posteriorment va afegir un altre actor que dialogava amb el corifeu, que també intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama propiament dit.

La tragèdia és una de les cracions més brillants i denses del poble grec, això es degut al fet que presenta conflictes els quals arrenquen de passions humanes que es perpetuen en tots els temps. Això explica les nombroses versions i adaptacions que d’aquestes obres s’han fet a través de la història. Aquest fet es deu a l’emoció que produïa. Els seus autors van seber presentar-nos terribles problemes de moral o de conducta que no tenen solució. Aquesta lluita de l’home contra allò que és irremeiable i contra el que no té solució constitueix l’essència de la tragèdia clàssica.

L'èpica medieval

• La pregunta fa referència a les anomenades cançons de gesta. Una cançó de gesta és un poema narratiu en llengua romànica, centrat en fets històrics amb gran profusió d'elements llegendaris.
  
• La cançó de gesta genuïna era divulgada pels joglars ambulants que recitaven o cantaven davant tota mena de públics, des dels elevats de corts i castells fins als heterogenis de fires o peregrinacions.
• Les principals són: La Chanson de Roland, el Cantar del Mio Cid i el Cant dels Nibelungs.
  

Les cançons de gesta son un poema narratiu, medieval, en llengua romànica, centrat en fets històrics amb gran profusió d'elements llegendaris, els quals, en alguns casos, arriben a dominar. La cançó de gesta genuïna era divulgada pels joglars ambulants que recitaven o cantaven davant tota mena de públics, des dels elevats de corts i castells fins als heterogenis de fires o peregrinacions. Principalment se centrava en moments gloriosos o en personatges famosos del passat d'un país i, així, esdevenia el que hom podria anomenar història del poble, en la qual té cabuda la fantasia, la imaginació i, fins i tot, la deformació de la realitat, normalment producte de la llegenda.
Les peculiaritats d'estil son: l'acció lineal, les volgudes repeticions de versos o sèries de versos, la interpel·lació joglaresca al públic, la manca d'artificis retòrics, etc.

En llengua francesa han estat conservades un centenar de cançons de gesta, conjunt que, des de l'edat mitjana, dividim en tres grups temàtics. El de Carlemany, amb la Chanson de Roland , la més important i potser la més antiga, i que constitueix una autèntica història poètica de l'emperador franc, des de la infantesa i joventut (Berte aus grans pies, Mainet), la seva fabulosa peregrinació a Jerusalem i Constantinoble (Pèlerinage Charlemagne) i les seves campanyes guerreres (Aspremont, Fierabras, Otinel, Anseïs de Cartage, Chanson de Saisnes, etc). Un altre grup, el de Guillaume, narra les aventures de diversos personatges que, sovint sense suport històric, són vinculats al llinatge de sant Guillem de Tolosa. Hi destaca la Chançun de Guillelme , l'acció de la qual és situada a Barcelona i a l'Ar champ, part de la costa catalana entre Barcelona i Girona. A aquest grup pertanyen també els petits cicles dedicats a Girart de Vienne i a Aymeri de Narbonne i el constituït per les cançons Li coronemenz Loois, Charroi de Nîmes, Prise d'Orange i Moniage Guilaume.La feblesa de la monarquia francesa durant els ss XI i XII suscità cançons de gesta on el protagonista és un vassall rebel. Entre aquestes destaquen la de Raoul de Cambrai, les relatives a Ogier le Danois i la de Renaut de Montauban.

En castellà destaquem el Cantar de Mio Cid , i existeix encara un fragment de cent versos, Roncesvalles que cal considerar, sens dubte, navarrès i no pas castellà. L'epopeia castellana s'ha perdut, però es conserva en gran part prosificada en cròniques, fins a tal punt, que de vegades pot ésser reconstruïda, com s'esdevé amb el Cantar de los infantes de Salas, i perviu encara en la tradició del romancer.

I per últim destaquem el Cant dels Nibelungs, epopeia germànica escrita cap al 1200 per un joglar anònim que hi recollí cants anteriors. Escrita en estrofes de quatre versos que rimen de dos en dos, l'obra es divideix en dues parts: la mort de Sigfrid i la venjança de Crimilda.Wagner es basà llunyanament en aquest cant per a la seva tetralogia Der Ring des Nibelungen.